En casa, por fin

No em malinterpreteu. No és que no considere a Barcelona la meua casa, però Sagunt és Sagunt.
Al final, todos volvemos a casa por navidad.
Recorde que quan vaig marxar de Sagunt, allá por el pleistoceno, m'ofegava. Necessitava eixir de la rutina de sempre, de la mateixa gent, de la mateixa vida. Volia conèixer a gent nova i llocs nous. Volia fer exactament el-que-jo-volia, sense explicacions. Volia aprendre coses i corregir d'altres. Volia riure, i plorar. Volia viure.

Moltes vegades pense que hauria passat d'haver-me quedat en Sagunt: hauria fet boncs amics en la universitat? Em portaria bé amb els meus amics? Tindria un cotxe? Hauria conegut a "aquella persona especial"? Hauria viscut?
I quan pense en totes estes coses, em passa pel cap si vaig prendre la decisió correcta. Això no ho sabre mai. El que si sé, és que volia viure i ho he aconseguit.

També sé que anar-me'n a viure a Barcelona és el millor que he fet en la meua vida. Ha sigut [i és] una experiència increïble. He conegut a gent que m'ha ensenyat moltes coses i amb la qual he viscut molts moments. Gent que estime, i que són per a sempre.
Segurament tots tornarem a casa. Jo tornaré a Sagunt però no tinc por. No tinc por perque sé que esta gent, estarà ahí per molt lluny que estem.


Però per a això encara queda bastant, així que mentrestant a disfrutar de les que han sigut, són, i seran les meues cases: Sagunt i Barcelona.

Por esto en Barcelona, se paga

Se paga y mucho.
Deixar olor per diferents habitacions d'un hotel, i dos lesbianorres amb llits separats, un paraliZe (si si, amb zeta), la búsqueda d'un típex (de esos de pincelito, claro), una gimnasta, un culito con dolor, però sobretot molta menstruació.

I es que podria continuar amb la gran història d'aquest finde, però no entendrieu res.

Així que:
FIN

Besitos, molts besitos

Em resulta divertit anar d'excursió per diferents hospitals de la geografia catalana. Tot per a que et diguen el mateix tractament que havies dit tu: ibuprofeno cada 8 hores. I gel, molt de gel, per a deixar ben contenta a una que yo me sé.

Han sigut uns dies diferents: un sopar i una festa molt divertits, Paula a lo pinxo moruno, i una esplèndida vesprada de ruta hospitalària.
Però el millor de tot es que avui es presenten aquí a la ciutat comtal, Irene i Laura. Tot i ser dues masses amorfes, són les meues millors amigues.
No les veig molt, però tot segueix igual. Podem estar 3 mesos sense veure'ns però quan ens veiem som tan amics com sempre. Només cal una mirada per saber com estem i com ens sentim. I després un abraç. I besitos, molts besitos.

I ara, sin más demora, parto presto y raudo a per elles a l'estació.
Continuarà.

Jolin, com es nota que és nou el blog, actualitzant cada dia! No ens acostumem.

Em sent bé. Bé amb mi mateix. I bé amb [quasi] tota la gent que m'envolta. Ara per ara, tinc una vida linial, ho reconec. Però m'agrada. A vegades no cal tindre res per estar feliç i estar agust amb un mateix. Bueno, pensant-ho millor...potser si tinc algo. Tinc amics i tinc família que m'estima i als que estime. També tinc una carrera que m'agrada.
I sí, avui tinc un atac de persona repelent que està feliç amb la seua vida. No sé perquè serà, potser és perque avui he tingut un somni eròtic [más bien porno] genial, i això ajuda a veure les coses millor la veritat. Però en qualsevol cas, m'agrada la meua vida.

Depén de cada un. N'hi ha gent que amb no res és feliç i n'hi ha gent que mai acaba d'estar feliç per molt bé que li vagen les coses [a la hoguera con ellos]. Jo crec que s'han de saber portar les coses. S'ha d'acceptar la teua situació i les teues condicions, siguen les que siguen, i tirar endavant. Enfonsar-se no serveix per res. Es tracta de ser feliç amb allò que tens, i lluitar per millorar. No cal barallar-se, no calen males cares ni malos rollos. Tot seria molt millor si tots ens ajudàrem i tots ens respectàrem. Potser ens hauriem de replantejar això de "sólo se vive una vez" [caramba].
Com dic sempre: s'arriba més lluny amb felicitat que amb tristesa.
Jo ho tinc clar, opte per la felicitat :)

Yo de mayor, quiero ser como tú

Avui, m'han dit : "¿Culo veo, culo quiero?"
i jo he contestat: "yo de mayor quiero ser como tú".
I es que n'hi han persones que no saps perquè et fan sentir bé. Persones amb qui tens afinitat, allò que diun feeling. És igual si fa poc que has conegut a dita persona, o si sou diferents, la qüestió és que la vols en la teua vida. L'admires.
I la persona que ha gosat dir-me que m'he copiat d'ella en fer-me blog, és una d'aquestes persones. Una persona, plena de vida.
Por todo eso y mucho más:
Clara, yo de mayor quiero ser como tú.

Senyor pirotècnic, pot començar...

Avui he vist la meua primera mascletà (pel "canal nueve") lluny de casa. Ho reconec, se m'han saltat les llàgrimes. I es que és el primer any (en los 20 largos años de vida que llevo) que no estic en casa per Falles. He de dir, que tot haguera sigut millor si mos pares no m'hagueren cridat 10 minuts abans de la mascletà per restregar-me (de manera cruel) que estaven gaudint de la mascletà en directe, en fi. I mentrestant jo fotut per no haver pogut anar-hi aquest any, plorant davant de la tele: patètic. Són els moments en els quals et sents orgullós de ser valencià, però valencià i no "valenciano". Et recorren pel cos milers de sentiments, de records i de vivències que no se plasmar aquí. Els valencians ja m'enteneu. I així, he anat sentint la mascletà, des del primer masclet fins el últim. I quan ha acabat, nostàlgia.

I com pot arribar a canviar la cosa, un dia que ha començat amb nostàlgia per allò que diuen "la terreta", ha canviat radicalment. Un bon dia de compres (però d'aquelles compres sense limit, en plan loco compulsivo) ho arregla tot . I per acabar d'adobar-ho, veure la peli de Grease amb dos de les teues millors amigues, ¿Qué más se puede pedir señores?.

No no, jo mai em faré un Blog

Pues toma blog.