En casa, por fin

No em malinterpreteu. No és que no considere a Barcelona la meua casa, però Sagunt és Sagunt.
Al final, todos volvemos a casa por navidad.
Recorde que quan vaig marxar de Sagunt, allá por el pleistoceno, m'ofegava. Necessitava eixir de la rutina de sempre, de la mateixa gent, de la mateixa vida. Volia conèixer a gent nova i llocs nous. Volia fer exactament el-que-jo-volia, sense explicacions. Volia aprendre coses i corregir d'altres. Volia riure, i plorar. Volia viure.

Moltes vegades pense que hauria passat d'haver-me quedat en Sagunt: hauria fet boncs amics en la universitat? Em portaria bé amb els meus amics? Tindria un cotxe? Hauria conegut a "aquella persona especial"? Hauria viscut?
I quan pense en totes estes coses, em passa pel cap si vaig prendre la decisió correcta. Això no ho sabre mai. El que si sé, és que volia viure i ho he aconseguit.

També sé que anar-me'n a viure a Barcelona és el millor que he fet en la meua vida. Ha sigut [i és] una experiència increïble. He conegut a gent que m'ha ensenyat moltes coses i amb la qual he viscut molts moments. Gent que estime, i que són per a sempre.
Segurament tots tornarem a casa. Jo tornaré a Sagunt però no tinc por. No tinc por perque sé que esta gent, estarà ahí per molt lluny que estem.


Però per a això encara queda bastant, així que mentrestant a disfrutar de les que han sigut, són, i seran les meues cases: Sagunt i Barcelona.