Avui he vist la meua primera mascletà (pel "canal nueve") lluny de casa. Ho reconec, se m'han saltat les llàgrimes. I es que és el primer any (en los 20 largos años de vida que llevo) que no estic en casa per Falles. He de dir, que tot haguera sigut millor si mos pares no m'hagueren cridat 10 minuts abans de la mascletà per restregar-me (de manera cruel) que estaven gaudint de la mascletà en directe, en fi. I mentrestant jo fotut per no haver pogut anar-hi aquest any, plorant davant de la tele: patètic. Són els moments en els quals et sents orgullós de ser valencià, però valencià i no "valenciano". Et recorren pel cos milers de sentiments, de records i de vivències que no se plasmar aquí. Els valencians ja m'enteneu. I així, he anat sentint la mascletà, des del primer masclet fins el últim. I quan ha acabat, nostàlgia.
I com pot arribar a canviar la cosa, un dia que ha començat amb nostàlgia per allò que diuen "la terreta", ha canviat radicalment. Un bon dia de compres (però d'aquelles compres sense limit, en plan loco compulsivo) ho arregla tot . I per acabar d'adobar-ho, veure la peli de Grease amb dos de les teues millors amigues, ¿Qué más se puede pedir señores?.
tell me more! tell me more!
ResponEliminaper cert.. i tant loco compulsivo! después dius k sa adicta a ses compres som jo! =)
demà d'estreno no? =P
Marta