diumenge, 16 de maig del 2010
A veces te mataría, y otras en cambio te quiero comer
Lo comentaba yo hace poco con mi amiga Laura. Esa amiga que tanto quiero, pues la misma que viste y calza. Y los dos estábamos de acuerdo. Hay personas que pasan en tu vida, y no dejan huella. Pasan de largo sin que alces siquiera la mirada. Otras personas, sin saber porque, entran en tu vida. Joder si entran. Y te tocan eso que dicen "la fibra". Y lo que no es la fibra, claro.
De hecho, ambos coincidiamos en que hasta que llega esa persona, piensas que no eres capaz de sentir. Que nunca llegará nadie que te haga sentir. Pero llega. Ya lo creo que llega. Y cuando lo hace, ya no hay vuelta atrás. Y da exactamente igual si no es el momento, o sino sale bien. Esa persona siempre será la persona que te hizo sentir.
Laura me dijo: "a veces, cuando dicha persona llega, quizá no sea el momento. Quizá no sea posible estar con esa persona. Pero tarde o temprano lo será"
Por eso, lo afirmo: yo soy de los que piensa que si quieres realmente a esa persona, da igual que en este preciso instante no puedas estar con ella. Da igual. Al final, lo estarás. Y ¿porqué?. Pues porque esa persona es la persona que te hizo sentir. Y no se pueden negar los [mis] sentimientos.
Y si Laura opina lo mismo, va a misa.
No importa que haya veces en que te mataría, al final siempre acabo queriendote comer...
Un día, de repente suena el teléfono para darte una mala noticia. Y piensas, no puede ser. Pero te coges un tren, sin más demora, y te vas hacia allá. Armas el numerito en el tren. Y llegas allí, a enfrentarte con la vida. Una vida que a veces te da alegrías, y otras te da penas. Y, ¿qué haces si te da penas? Pues que vas a hacer, seguir adelante. Porque la vida es bonita, y hay que vivirla.
Has sigut la meua segona mare. Sempre t'estimaré, iaia.
Has sigut la meua segona mare. Sempre t'estimaré, iaia.
dijous, 15 d’abril del 2010
La família creix

En efecte senyores i senyors, la família creix! I no vos penseu que ha vingut algun cosinet, o algo per l'estil, nonono. Ha vingut aquest gat tan super moníssim :) Es diu Càries
La veritat que ens alegra. Fins i tot, en lloc de veure la tele el mirem a ell jugar [hay que decir, que la TDT no funciona tampoco].
I he de confesar que m'encanta quan ve al meu quarto i puja damunt meu, ronroneja i miola perque l'abrace. I després es dorm. Le quiero.
I apart d'això, poca cosa més. Ja sabeu, teniu una visita pendent a la gran via. El Càries vos rebrà la mar d'encantat.
dissabte, 10 d’abril del 2010
Hoy toca en castellano. No sufrais, sólo por un día [o dos, ya veremos]
Mira que da de sí la semana santa! Te puede servir para cosas banales, como por ejemplo ponerse moreno [que, en realidad, de banal nada porque maldita la gracia que me hace estar blanco nuclear]. Te puede servir para darte cuenta de que el: "esta semana santa voy a hacer un montón de faena de la uni" siempre se transforma en: "bueno, la semana santa ha sido de descanso, y ahora me pongo enserio".
También te puede servir para aprender que conducir con tu padre al lado produce unas extrañas ganas de matar [a tu propio padre, claro]. Puede servir, incluso, para darte cuenta de que aquella persona que tu considerabas especial ya no lo es tanto. Que aquella persona por la que tu has luchado tanto, ya no merece la pena. Y que aquella persona, no se merece a alguien como tu [demasiado gilipollas integral, con mucho cariño siempre].
La semana santa te puede servir para que un feo te deje por fea y para hacer persecuciones cual miembro del FBI [pero con calamares en salsa americana y manzanas a lo newton].
Pero, definitivamente, si para algo sirve la semana santa es para querer más a tus amigos [si se puede].
Mira que da de sí la semana santa! Te puede servir para cosas banales, como por ejemplo ponerse moreno [que, en realidad, de banal nada porque maldita la gracia que me hace estar blanco nuclear]. Te puede servir para darte cuenta de que el: "esta semana santa voy a hacer un montón de faena de la uni" siempre se transforma en: "bueno, la semana santa ha sido de descanso, y ahora me pongo enserio".
También te puede servir para aprender que conducir con tu padre al lado produce unas extrañas ganas de matar [a tu propio padre, claro]. Puede servir, incluso, para darte cuenta de que aquella persona que tu considerabas especial ya no lo es tanto. Que aquella persona por la que tu has luchado tanto, ya no merece la pena. Y que aquella persona, no se merece a alguien como tu [demasiado gilipollas integral, con mucho cariño siempre].
La semana santa te puede servir para que un feo te deje por fea y para hacer persecuciones cual miembro del FBI [pero con calamares en salsa americana y manzanas a lo newton].
Pero, definitivamente, si para algo sirve la semana santa es para querer más a tus amigos [si se puede].
dissabte, 27 de març del 2010
En casa, por fin
No em malinterpreteu. No és que no considere a Barcelona la meua casa, però Sagunt és Sagunt.
Al final, todos volvemos a casa por navidad.
Recorde que quan vaig marxar de Sagunt, allá por el pleistoceno, m'ofegava. Necessitava eixir de la rutina de sempre, de la mateixa gent, de la mateixa vida. Volia conèixer a gent nova i llocs nous. Volia fer exactament el-que-jo-volia, sense explicacions. Volia aprendre coses i corregir d'altres. Volia riure, i plorar. Volia viure.
Moltes vegades pense que hauria passat d'haver-me quedat en Sagunt: hauria fet boncs amics en la universitat? Em portaria bé amb els meus amics? Tindria un cotxe? Hauria conegut a "aquella persona especial"? Hauria viscut?
I quan pense en totes estes coses, em passa pel cap si vaig prendre la decisió correcta. Això no ho sabre mai. El que si sé, és que volia viure i ho he aconseguit.
També sé que anar-me'n a viure a Barcelona és el millor que he fet en la meua vida. Ha sigut [i és] una experiència increïble. He conegut a gent que m'ha ensenyat moltes coses i amb la qual he viscut molts moments. Gent que estime, i que són per a sempre.
Segurament tots tornarem a casa. Jo tornaré a Sagunt però no tinc por. No tinc por perque sé que esta gent, estarà ahí per molt lluny que estem.
Però per a això encara queda bastant, així que mentrestant a disfrutar de les que han sigut, són, i seran les meues cases: Sagunt i Barcelona.
Al final, todos volvemos a casa por navidad.
Recorde que quan vaig marxar de Sagunt, allá por el pleistoceno, m'ofegava. Necessitava eixir de la rutina de sempre, de la mateixa gent, de la mateixa vida. Volia conèixer a gent nova i llocs nous. Volia fer exactament el-que-jo-volia, sense explicacions. Volia aprendre coses i corregir d'altres. Volia riure, i plorar. Volia viure.
Moltes vegades pense que hauria passat d'haver-me quedat en Sagunt: hauria fet boncs amics en la universitat? Em portaria bé amb els meus amics? Tindria un cotxe? Hauria conegut a "aquella persona especial"? Hauria viscut?
I quan pense en totes estes coses, em passa pel cap si vaig prendre la decisió correcta. Això no ho sabre mai. El que si sé, és que volia viure i ho he aconseguit.
També sé que anar-me'n a viure a Barcelona és el millor que he fet en la meua vida. Ha sigut [i és] una experiència increïble. He conegut a gent que m'ha ensenyat moltes coses i amb la qual he viscut molts moments. Gent que estime, i que són per a sempre.
Segurament tots tornarem a casa. Jo tornaré a Sagunt però no tinc por. No tinc por perque sé que esta gent, estarà ahí per molt lluny que estem.
Però per a això encara queda bastant, així que mentrestant a disfrutar de les que han sigut, són, i seran les meues cases: Sagunt i Barcelona.
diumenge, 21 de març del 2010
Por esto en Barcelona, se paga
Se paga y mucho.
Deixar olor per diferents habitacions d'un hotel, i dos lesbianorres amb llits separats, un paraliZe (si si, amb zeta), la búsqueda d'un típex (de esos de pincelito, claro), una gimnasta, un culito con dolor, però sobretot molta menstruació.
I es que podria continuar amb la gran història d'aquest finde, però no entendrieu res.
Així que:
FIN
Deixar olor per diferents habitacions d'un hotel, i dos lesbianorres amb llits separats, un paraliZe (si si, amb zeta), la búsqueda d'un típex (de esos de pincelito, claro), una gimnasta, un culito con dolor, però sobretot molta menstruació.
I es que podria continuar amb la gran història d'aquest finde, però no entendrieu res.
Així que:
FIN
dissabte, 20 de març del 2010
Besitos, molts besitos
Em resulta divertit anar d'excursió per diferents hospitals de la geografia catalana. Tot per a que et diguen el mateix tractament que havies dit tu: ibuprofeno cada 8 hores. I gel, molt de gel, per a deixar ben contenta a una que yo me sé.
Han sigut uns dies diferents: un sopar i una festa molt divertits, Paula a lo pinxo moruno, i una esplèndida vesprada de ruta hospitalària.
Però el millor de tot es que avui es presenten aquí a la ciutat comtal, Irene i Laura. Tot i ser dues masses amorfes, són les meues millors amigues.
No les veig molt, però tot segueix igual. Podem estar 3 mesos sense veure'ns però quan ens veiem som tan amics com sempre. Només cal una mirada per saber com estem i com ens sentim. I després un abraç. I besitos, molts besitos.
I ara, sin más demora, parto presto y raudo a per elles a l'estació.
Continuarà.
Han sigut uns dies diferents: un sopar i una festa molt divertits, Paula a lo pinxo moruno, i una esplèndida vesprada de ruta hospitalària.
Però el millor de tot es que avui es presenten aquí a la ciutat comtal, Irene i Laura. Tot i ser dues masses amorfes, són les meues millors amigues.
No les veig molt, però tot segueix igual. Podem estar 3 mesos sense veure'ns però quan ens veiem som tan amics com sempre. Només cal una mirada per saber com estem i com ens sentim. I després un abraç. I besitos, molts besitos.
I ara, sin más demora, parto presto y raudo a per elles a l'estació.
Continuarà.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)