Adéu, 2010

Doncs si senyors, el 2010 se'n va. I sembla ahir quan celebràvem haver entrat al 2010. Sembla ahir quan començava un nou any, ple d'esperances i desitjos que complir. Ara, a tan sols unes hores de deixar-lo enrere, és moment de fer balanç.

El meu balanç d'aquest any és molt variat. Com tot, el 2010 ha tingut coses molt bones. Però també d'altres no tant bones. He aprés moltes coses i n'he experimentat moltes més. He conegut a molta gent i he passat moments increïbles. He superat aspectes que havia de superar, i fins i tot alguns que no esperava superar. He plorat molt, però he rigut moltíssim més. He sentit. He estimat.

Aquest 2010, el recordaré tota la vida. Per moltes raons. Una d'elles és perque vaig perdre a una de les persones que més estime en la meua vida. Una de les persones que m'ha fet ser com sóc. Una persona que m'ha ensenyat tot el que sé. Una persona que recorde cada dia i a la que sempre estaré agraït. Iaia.
Una altra raó és perque he conegut i aprofundit més en algunes persones que m'envolten i m'he emportat sorpreses molt bones.
Una altra, perque he tingut uns moments increïbles amb els meus amics.
Una altra raó, ets tu. Conèixer-te és una de les millors coses que m'ha passat en la vida.

Així que, un any per recordar. Però ara toca dir-li adéu al 2010. I començar des de ja, a disfrutar del 2011.
I com sempre dic, viure.

Bona entrada d'any a tothom!

But I Do Love You

I don’t like to be alone in the night
And I don’t like to hear I’m wrong when I’m right
And I don’t like to have the rain on my shoe
But I do love you, but I do love you

I don’t like to see the sky painted gray
And I don’t like when nothing’s going my way
And I don’t like to be the one with the blues
But I do love you, but I do love you

Love everything about the way you’re loving me
The way you lay your head
Upon my shoulder when you sleep
And I love to kiss you in the rain
I love everything you do, oh I do

I don’t like to turn the radio on
Just to find I missed my favorite song
And I don’t like to be the last with the news
But I do love you, but I do love you

Love everything about the way you’re loving me
The way you lay your head
Upon my shoulder when you sleep
And I love to kiss you in the rain
I love everything you do, oh I do

And I don’t like to be alone in the night
And I don’t like to hear I’m wrong when I’m right
And I don’t like to have the rain on my shoes
But I do love you but I do love you

But I do love you but I do love you...
T'estime!

Vida horitzontal

Pareix mentida que siga possible sense fer res, fer tant. Sentir tant.
I es que hi ha gent que fa les coses fàcils i que les fa increïbles. Increïble.

Mai anar per l'avinguda tibidabo, en plena nit i amb un fred important, havia sigut tan enamoradís. Mai estar tantes hores en un llit havien sigut tan addictives. Mai un kevab havia estat tan bo. Mai pujar a un armatoste que gira havia sigut tan divertit. Mai havia sigut tan fort que una cerda et talle el rollo. I sobretot, mai havia sigut tan dolç que et toquen la panxa.

Gràcies
I què més dir?

Que t'estimU. Si si, amb u.

Segrest

Amb una mica de retard, però más vale tarde que nunca.

El dissabte passat vaig patir un segret. Si si, un segret. De los de pistola y todo. I les segrestadores, persones cruels i despiadades donde las haya. Vaig passar molta por.
Bueno, més que por...vergonya! Mooooolta vergonya! I es que clar, que et pengen un cartell on posa "Abrazos gratis, Besos 20 céntimos" i et fagen passejar-te per mitja barcelona, fa vergonya.

I no només això, que damunt, et fagen fer proves.["Hi ha molta maldat en este món"]
Proves de muuuy diversa índole, que paso a exponer sin más dilación. Aconseguir que em maquillen de fantasia [rollo dragqueen] en el sephora, gratis. Amb un [altre] cartell de "Porfavor toquen el pito" aconseguir en mig de Passeig de Gràcia [on mai acostuma a haver-hi gent, que va], que els cotxes pitàren. Fer-me 3 fotos amb 3 homes calvos, i 3 fotos amb 3 homes amb bigot. Ensenyar a 4 guiris a ballar i cantar la macarena. Que uns xinos m'ensenyen una cançó en el seu idioma [cumpleaños feliz]. Aconseguir que una dona major balle un vals amb mi, i que un home major m'ensenye una cançó típica catalana. I entrar a una tenda plena de gent i cridar "manos arriba esto es un atraco" amb un plàtan com a pistola.

Objetico conseguido. Premio: Zapping, al teatreneu de Gràcia.!

En fin, tot i la vergonya, em va encantar. Putas.


Aquest divendres, odontofarra [així li diuen]. Fiesta semáforo. I després un cap de setmana especial.

Per favoooor

Avui toca escriure. I escriure amb ganes. Per deixar constància, i que no s'oblide [tot i que no ho farà]

Què heu fet el pont, gentola?
5 dies [qué barbaridad!] I jo sense marxar a casa, però vaja, que ha valgut la pena. I sense fer res de l'altre món. Dormir, menjar, veure pelis, jugar a jocs, veure la tele, anar a sopar fora, de compres, i al cine. Això si, amb bona companyia. Perdó, he dit bona. Volia dir immillorable.

Pues mira tú por donde, que sense haver fet res, hem fet moltes coses. I sin comerlo ni beberlo, ha sigut un dels millors ponts que recorde. De tranquilitat i de pau. De risas i más risas. De menjar molt "seeerdo". I de caminets a caballito. De largas horas en el llit. De laaaaaaargos abrazos, y mimitos. De berenar hamburguesa i kevab. De xines que fan el que volen. I com ja he dit, d'una immillorable companyia.


Gràcies. A tu. Si si, a tu.
Només diré una cosa més: per favooor [Añádase entonación correspondiente]

"¿Capaz o incapaz?"

Pregunta difícil. Capaç de què? i a quin preu?
Jo crec que s'ha de ser capaç de tot. Vull dir, de tot el que vulguem, clar. Ser capaç de fer allò que vols fer però et fa por pel que diran. Ser capaç de fer algo[o quelcom] que sempre has volgut fer però mai t'has atrevit. Ser capaç de trencar barreres amb tots, però sobretot amb un mateix. Ser capaç de canviar si es que vols canviar. Ser capaç d'oblidar allò que vulgues oblidar. Ser capaç d'estimar, i molt. De riure, de sommiar. De sentir.

No sé vosaltres, però jo: Capaç!

Y muchos "y" más

Agujetas. Muuuuchas agujetas.
Además, en qué sitio! Ni más ni menos que en la entrepierna[parte interna de la pierna, malpensados]. En mi defensa diré que pasarse de kilos en una máquina del gimnasio es peligroso. Muy muy peligroso. Puede hacer que camines todo un día como un puto pato mareado. En fin, fantástico.

Hoy quería hablaros de Ainhoa. No soy mucho de hablar de alguien en concreto aquí, pero haremos una excepción.
Ainhoa, Ainhoa, Ainhoa, ¿qué decir de Ainhoa?. Increible. Una persona increible. Y buena, y divertida, y simpática, y risueña, y dispuesta, y organizada, y sorprendente. Y muchos "y" más. Digo sorprendente, matizo, sorprendente en el buen sentido de la palabra. En el de: "joder, no me esperaba que fuese así". Así de maja.
Y os preguntaréis mis miles de lectores, a qué viene esto? Pues que Ainhoa ayer me dijo unas palabras que me han ayudado. Palabras que paso a transcribiros sin más demora: "Nadie te va a hacer olvidar, tienes que olvidar tu mismo". Joder, y qué razón tiene la japuta. Gracias


En fin, por hoy ya está bien.
Salut!

Present

Déjate llevar, suéltate, disfruta, haz lo que te apetezca. Vive.

Futur. Ens preocupem massa pel futur, pel què i com serà. Ens importa molt com aniran les coses, i com estarem d'ací uns mesos o fins i tot anys. Vivim pensant en el futur:
"Avui no faig això, perque potser d'ací uns mesos m'empenedisc. Avui no faig allò altre perque potser després acaba anant malament. Avui no faig allò per por a què puga passar".

A vegades se'ns oblida que vivim un PRESENT. I perque hi haja un futur, ha d'haver un present. I que es tracta de disfrutar, de viure experiències. Perque tot el que ens passa a la vida serveix per enriquir-nos i per aprendre, tot i que vaja malament.
Lluitar pel que vols, sense importar els riscos, és viure. I viure el passat, el present i el futur.
No vull fer-me gran pensant: i com hauria sigut si...? i si...? NO. Vull viure coses, i si van malament, doncs que hi vagen. Com diu ma mare: "si t'arrepentixes d'algo que siga de no haver-ho fet"
Mama, et faig cas. Lluitaré per allò que vull, per allò que sento. Qui s'apunta?

Algo pequeñito

Ja ho sé. No tengo perdón de Dios [que ya ves a mi lo que me importa ese tal Dios]. Tant de temps sense escriure res. Ni enrecordar-me del frasco, del frasco pequeñito.

Bueno, ben pensat. Potser el frasco pequeñito ja no ho és tant. Després de tot l'estiu sense passar-me per ací, la cosa ha canviat molt. Així que em presente de nou:

"Hola, em dic Quim, i he passat pàgina"

Tornem a començar, a reinventar-nos, a viure.


[Per què ha de ser pequeñito? Doncs no. De pequeñito, nada señores.]

Durísima

Era necesidad pura y dura [siempre dura, durísima]. Un buen día de playa nos hacía falta. Con mucha crema eso sí, para evitar acabar rojos cual langostino. Sin pensar en nada, con la mente en blanco y sin preocupaciones, ni problemas.
Muchas fotos, y un buen remate final: guarradas varias en el Burguer King.


Peeeeeero no nos confundamos,toca estudiar y mucho. Que esto aún no ha acabado. 3 exámenes por delante y muy pocas ganas de estudiar.

Y he de decir que si no me hubiese socarrado con el sol los talones[única y exclusivamente los talones] de los pies, todo iría mejor.

Lo dicho, de momento nada de preocupaciones ni problemas.

Cabrones

Lo he intentado, pero no lo puedo evitar. Tengo que decirlo.
Odio, y cuando digo odio, digo odio del bueno [del de coger una escopeta y forzar una muerte] a la gente que con toda su estúpida felicidad se pone en el nick del tuenti/facebook/twitter/lamadrequelosparió/messenger que ya están de vacaciones. Y no es que se pongan un simple: vacaciones, nononono. Se ponen en mayúsculas que están de vacaciones, llenos de exclamaciones y coloringos, vamos, que es imposible no verlo. Y yo, mientras estudio pienso: cabrones. Y me dan ganas que cuando yo acabe exámenes ponermelo en el nick para retregárselo a todos. Ah no, que yo acabo el día 8 de julio. No puedo restregar nada.

Así que optaré por la resignación i/o masturbación entre exámenes, que quieras o no alegran a cualquiera. Joder.

A veces te mataría, y otras en cambio te quiero comer

Lo comentaba yo hace poco con mi amiga Laura. Esa amiga que tanto quiero, pues la misma que viste y calza. Y los dos estábamos de acuerdo. Hay personas que pasan en tu vida, y no dejan huella. Pasan de largo sin que alces siquiera la mirada. Otras personas, sin saber porque, entran en tu vida. Joder si entran. Y te tocan eso que dicen "la fibra". Y lo que no es la fibra, claro.
De hecho, ambos coincidiamos en que hasta que llega esa persona, piensas que no eres capaz de sentir. Que nunca llegará nadie que te haga sentir. Pero llega. Ya lo creo que llega. Y cuando lo hace, ya no hay vuelta atrás. Y da exactamente igual si no es el momento, o sino sale bien. Esa persona siempre será la persona que te hizo sentir.
Laura me dijo: "a veces, cuando dicha persona llega, quizá no sea el momento. Quizá no sea posible estar con esa persona. Pero tarde o temprano lo será"

Por eso, lo afirmo: yo soy de los que piensa que si quieres realmente a esa persona, da igual que en este preciso instante no puedas estar con ella. Da igual. Al final, lo estarás. Y ¿porqué?. Pues porque esa persona es la persona que te hizo sentir. Y no se pueden negar los [mis] sentimientos.

Y si Laura opina lo mismo, va a misa.

No importa que haya veces en que te mataría, al final siempre acabo queriendote comer...

Un día, de repente suena el teléfono para darte una mala noticia. Y piensas, no puede ser. Pero te coges un tren, sin más demora, y te vas hacia allá. Armas el numerito en el tren. Y llegas allí, a enfrentarte con la vida. Una vida que a veces te da alegrías, y otras te da penas. Y, ¿qué haces si te da penas? Pues que vas a hacer, seguir adelante. Porque la vida es bonita, y hay que vivirla.


Has sigut la meua segona mare. Sempre t'estimaré, iaia.

La família creix

En efecte senyores i senyors, la família creix! I no vos penseu que ha vingut algun cosinet, o algo per l'estil, nonono. Ha vingut aquest gat tan super moníssim :) Es diu Càries
La veritat que ens alegra. Fins i tot, en lloc de veure la tele el mirem a ell jugar [hay que decir, que la TDT no funciona tampoco].
I he de confesar que m'encanta quan ve al meu quarto i puja damunt meu, ronroneja i miola perque l'abrace. I després es dorm. Le quiero.

I apart d'això, poca cosa més. Ja sabeu, teniu una visita pendent a la gran via. El Càries vos rebrà la mar d'encantat.

Hoy toca en castellano. No sufrais, sólo por un día [o dos, ya veremos]

Mira que da de sí la semana santa! Te puede servir para cosas banales, como por ejemplo ponerse moreno [que, en realidad, de banal nada porque maldita la gracia que me hace estar blanco nuclear]. Te puede servir para darte cuenta de que el: "esta semana santa voy a hacer un montón de faena de la uni" siempre se transforma en: "bueno, la semana santa ha sido de descanso, y ahora me pongo enserio".
También te puede servir para aprender que conducir con tu padre al lado produce unas extrañas ganas de matar [a tu propio padre, claro]. Puede servir, incluso, para darte cuenta de que aquella persona que tu considerabas especial ya no lo es tanto. Que aquella persona por la que tu has luchado tanto, ya no merece la pena. Y que aquella persona, no se merece a alguien como tu [demasiado gilipollas integral, con mucho cariño siempre].
La semana santa te puede servir para que un feo te deje por fea y para hacer persecuciones cual miembro del FBI [pero con calamares en salsa americana y manzanas a lo newton].

Pero, definitivamente, si para algo sirve la semana santa es para querer más a tus amigos [si se puede].

En casa, por fin

No em malinterpreteu. No és que no considere a Barcelona la meua casa, però Sagunt és Sagunt.
Al final, todos volvemos a casa por navidad.
Recorde que quan vaig marxar de Sagunt, allá por el pleistoceno, m'ofegava. Necessitava eixir de la rutina de sempre, de la mateixa gent, de la mateixa vida. Volia conèixer a gent nova i llocs nous. Volia fer exactament el-que-jo-volia, sense explicacions. Volia aprendre coses i corregir d'altres. Volia riure, i plorar. Volia viure.

Moltes vegades pense que hauria passat d'haver-me quedat en Sagunt: hauria fet boncs amics en la universitat? Em portaria bé amb els meus amics? Tindria un cotxe? Hauria conegut a "aquella persona especial"? Hauria viscut?
I quan pense en totes estes coses, em passa pel cap si vaig prendre la decisió correcta. Això no ho sabre mai. El que si sé, és que volia viure i ho he aconseguit.

També sé que anar-me'n a viure a Barcelona és el millor que he fet en la meua vida. Ha sigut [i és] una experiència increïble. He conegut a gent que m'ha ensenyat moltes coses i amb la qual he viscut molts moments. Gent que estime, i que són per a sempre.
Segurament tots tornarem a casa. Jo tornaré a Sagunt però no tinc por. No tinc por perque sé que esta gent, estarà ahí per molt lluny que estem.


Però per a això encara queda bastant, així que mentrestant a disfrutar de les que han sigut, són, i seran les meues cases: Sagunt i Barcelona.

Por esto en Barcelona, se paga

Se paga y mucho.
Deixar olor per diferents habitacions d'un hotel, i dos lesbianorres amb llits separats, un paraliZe (si si, amb zeta), la búsqueda d'un típex (de esos de pincelito, claro), una gimnasta, un culito con dolor, però sobretot molta menstruació.

I es que podria continuar amb la gran història d'aquest finde, però no entendrieu res.

Així que:
FIN

Besitos, molts besitos

Em resulta divertit anar d'excursió per diferents hospitals de la geografia catalana. Tot per a que et diguen el mateix tractament que havies dit tu: ibuprofeno cada 8 hores. I gel, molt de gel, per a deixar ben contenta a una que yo me sé.

Han sigut uns dies diferents: un sopar i una festa molt divertits, Paula a lo pinxo moruno, i una esplèndida vesprada de ruta hospitalària.
Però el millor de tot es que avui es presenten aquí a la ciutat comtal, Irene i Laura. Tot i ser dues masses amorfes, són les meues millors amigues.
No les veig molt, però tot segueix igual. Podem estar 3 mesos sense veure'ns però quan ens veiem som tan amics com sempre. Només cal una mirada per saber com estem i com ens sentim. I després un abraç. I besitos, molts besitos.

I ara, sin más demora, parto presto y raudo a per elles a l'estació.
Continuarà.

Jolin, com es nota que és nou el blog, actualitzant cada dia! No ens acostumem.

Em sent bé. Bé amb mi mateix. I bé amb [quasi] tota la gent que m'envolta. Ara per ara, tinc una vida linial, ho reconec. Però m'agrada. A vegades no cal tindre res per estar feliç i estar agust amb un mateix. Bueno, pensant-ho millor...potser si tinc algo. Tinc amics i tinc família que m'estima i als que estime. També tinc una carrera que m'agrada.
I sí, avui tinc un atac de persona repelent que està feliç amb la seua vida. No sé perquè serà, potser és perque avui he tingut un somni eròtic [más bien porno] genial, i això ajuda a veure les coses millor la veritat. Però en qualsevol cas, m'agrada la meua vida.

Depén de cada un. N'hi ha gent que amb no res és feliç i n'hi ha gent que mai acaba d'estar feliç per molt bé que li vagen les coses [a la hoguera con ellos]. Jo crec que s'han de saber portar les coses. S'ha d'acceptar la teua situació i les teues condicions, siguen les que siguen, i tirar endavant. Enfonsar-se no serveix per res. Es tracta de ser feliç amb allò que tens, i lluitar per millorar. No cal barallar-se, no calen males cares ni malos rollos. Tot seria molt millor si tots ens ajudàrem i tots ens respectàrem. Potser ens hauriem de replantejar això de "sólo se vive una vez" [caramba].
Com dic sempre: s'arriba més lluny amb felicitat que amb tristesa.
Jo ho tinc clar, opte per la felicitat :)

Yo de mayor, quiero ser como tú

Avui, m'han dit : "¿Culo veo, culo quiero?"
i jo he contestat: "yo de mayor quiero ser como tú".
I es que n'hi han persones que no saps perquè et fan sentir bé. Persones amb qui tens afinitat, allò que diun feeling. És igual si fa poc que has conegut a dita persona, o si sou diferents, la qüestió és que la vols en la teua vida. L'admires.
I la persona que ha gosat dir-me que m'he copiat d'ella en fer-me blog, és una d'aquestes persones. Una persona, plena de vida.
Por todo eso y mucho más:
Clara, yo de mayor quiero ser como tú.

Senyor pirotècnic, pot començar...

Avui he vist la meua primera mascletà (pel "canal nueve") lluny de casa. Ho reconec, se m'han saltat les llàgrimes. I es que és el primer any (en los 20 largos años de vida que llevo) que no estic en casa per Falles. He de dir, que tot haguera sigut millor si mos pares no m'hagueren cridat 10 minuts abans de la mascletà per restregar-me (de manera cruel) que estaven gaudint de la mascletà en directe, en fi. I mentrestant jo fotut per no haver pogut anar-hi aquest any, plorant davant de la tele: patètic. Són els moments en els quals et sents orgullós de ser valencià, però valencià i no "valenciano". Et recorren pel cos milers de sentiments, de records i de vivències que no se plasmar aquí. Els valencians ja m'enteneu. I així, he anat sentint la mascletà, des del primer masclet fins el últim. I quan ha acabat, nostàlgia.

I com pot arribar a canviar la cosa, un dia que ha començat amb nostàlgia per allò que diuen "la terreta", ha canviat radicalment. Un bon dia de compres (però d'aquelles compres sense limit, en plan loco compulsivo) ho arregla tot . I per acabar d'adobar-ho, veure la peli de Grease amb dos de les teues millors amigues, ¿Qué más se puede pedir señores?.

No no, jo mai em faré un Blog

Pues toma blog.